Ara mateix sento com, amb un llibre obert oblidat damunt la falda, mentre aparentment badoques tot mirant les roques pelades del coll de balaguer, el nostre pensament gira, obsedit, al voltant del pregó, salta caótic a la feina que no trobes, i que no saps on buscarás; o presagia, inquiet, com deurá ser viure de nou a casa els pares. el procés és caótic, desordenat. timagines les feines que podries fer, les menjades amb la família, qué dirás el primer dia de festes. o com será tornar a viure en un poble petit, veure cada dia les mateixes cares, resseguir el mateix horitzó cada matí, retrobar els amics, quedar amb ells quan vulguis i no quan doni la casualitat que has baixat. tu i jo sabem que, petita com és, la sénia et resulta inesgotable; tot i que no et vas començar a sentir senienc fins que no vas anar ten, fins que la gent de fora no va començar a identificar te com a tal, després de preguntar te si eres de lleida o de valéncia. tens la intuïció que el pregó hauria dexplicar aixó. furgar en aquesta pregunta: qué és per a tu el poble. tancar lo en una imatge perfecta, xifrar lo en un discurs. explicar lo.
